Arqueólogo y técnico de museos, disciplinas que le han dado de comer y han centrado el campo de sus investigaciones desde hace 35 años. Su formación es de arqueólogo medievalista y empezó en este campo su vida profesional. En 1990 comenzó a trabajar en museos al obtener plaza en el Cuerpo de Ayudantes y, de hecho, su primer destino fue precisamente en el MAN, en el Departamento de Prehistoria, entonces dirigido por Carmen Cacho.  Tras un breve paso por el Museo González Martí, en 1992 pasó al Servicio Municipal de Arqueología del Ayuntamiento de València. En 2000 coordinó el proyecto del Museo de Historia de València, cuya dirección asumió tres años después, tras la inauguración. Desde 2019 es Jefe de la Sección de Museos y Monumentos del Ayuntamiento de Valencia.

Arqueòleg i tècnic de museus, disciplines que li han donat menjar i han centrat el camp de les seues investigacions des de fa trenta-cinc anys. La seua formació és d’arqueòleg medievalista i va començar en aquest camp la seua vida professional. En 1990 va començar a treballar en museus en obtindre plaça en el Cos d’Ajudants i, de fet, el seu primer destí va ser precisament al MAN, en el Departament de Prehistòria, llavors dirigit per Carmen Cacho. Després d’un breu pas pel Museu González Martí, en 1992 va passar al Servei Municipal d’Arqueologia de l’Ajuntament de València. En 2000 va coordinar el projecte del Museu d’Història de València, la direcció de la qual va assumir tres anys després, després de la inauguració. Des de 2019 és Cap de la Secció de Museus i Monuments de l’Ajuntament de València.

Archaeologist and museum technician, disciplines that have fed him and have been the focus of his research for 35 years. He trained as a medieval archaeologist and began his professional life in this field. In 1990 he began working in museums when he obtained a post in the Corps of Assistants and, in fact, his first posting was precisely at the MAN, in the Department of Prehistory, then directed by Carmen Cacho. After a brief stint at the González Martí Museum, in 1992 he moved to the Municipal Archaeology Service of Valencia City Council. In 2000 he coordinated the project of the History Museum of Valencia, whose direction he took over three years later, after its inauguration. Since 2019 he has been Head of the Museums and Monuments Section of Valencia City Council.

RESUMEN PONENCIA

D. Javier Martí Oltra, Ayuntamiento de Valencia

Dr. Jose Luis Menéndez Fueyo, MARQ Museo Arqueológico de Alicante

D. Joaquín Pina Mira, Arqueólogo medievalista

Un aroma de cotidianidad. Los contextos de cerámica medieval en el reino de Valencia durante los siglos XIII y XIV

Desde hace cierto tiempo el medievalismo ha dado en interesarse por la vida doméstica, por aquellos comportamientos que se desarrollan dentro de la vivienda familiar y en el ámbito de lo privado, y por la cultura material relacionada con ellos.

La cultura material, entendida como el conjunto de bienes tangibles creados, usados, preservados, transformados o destruidos por una comunidad dada, es un objeto de estudio teóricamente descomunal, inabarcable. En la práctica, sin embargo, el tiempo o los canales por medio de los cuales estudiamos dicho universo se encargan de hacer un triaje. Sólo una pequeñísima parte de los bienes materiales subsisten al paso del tiempo, aún en forma fragmentaria, incorporados al depósito arqueológico; sólo una porción infinitesimal de dichos bienes tiene el valor crematístico o emocional como para ser preservados a lo largo de generaciones y acabar así en manos de coleccionistas o en depósitos de museos; sólo una parte puramente azarosa de los reiterados inventarios que seguían a cualquier transmisión de bienes ha llegado hasta nuestros archivos.

Con eso, y con la impagable ayuda de la iconografía, tratamos de reconstruir la cultura material de la vida doméstica en la Edad Media, inferir los procesos de producción de las infinitas manufacturas, sus canales de distribución o sus formas de uso.

A este respecto, el sesgo del registro arqueológico es indudable: la inmensa mayoría del material orgánico desaparece. Sin embargo, subsiste el registro cerámico, y esa fracción del total es coherente con el lugar donde excavamos y con el espacio que ocupa el estrato. Y lo que es más importante, es consistente, coherente con todos los elementos que lo componen. De ahí le viene su principal virtud: por más que sea fragmentaria, muestra una visión correcta de la realidad, con su terca monotonía y su riqueza de matices. Por eso es adecuado para percibir la cotidianidad, la permanencia, los pilares de la vida doméstica.

La ponencia reflexionará sobre el conocimiento que tenemos del repertorio cerámico desde la conquista feudal hasta finales del siglo XIV, sobre los repertorios y las características del mismo en función de los contextos.

Un flaire de quotidianitat. Els contextos de ceràmica medieval en el regne de València durant els segles XIII i XIV

Des de fa cert temps el medievalisme ha donat a interessar-se per la vida domèstica, per aquells comportaments que es desenvolupen dins de l’habitatge familiar i en l’àmbit del privat, i per la cultura material relacionada amb ells.

La cultura material, entesa com el conjunt de béns tangibles creats, usats, preservats, transformats o destruïts per una comunitat donada, és un objecte d’estudi teòricament descomunal, inabastable. En la pràctica, però, el temps o els canals per mitjà dels quals estudiem aquest univers s’encarreguen de fer un triatge. Només una molt part menuda dels béns materials subsisteixen al pas del temps, encara en forma fragmentària, incorporats al depòsit arqueològic; només una porció infinitesimal d’aquests béns té el valor crematístic o emocional com per a ser preservats al llarg de generacions i acabar així en mans de col·leccionistes o en depòsits de museus; només una part purament atzarosa dels reiterats inventaris que seguien a qualsevol transmissió de béns ha arribat fins als nostres arxius.

Amb això, i amb la impagable ajuda de la iconografia, tractem de reconstruir la cultura material de la vida domèstica en l’Edat mitjana, inferir els processos de producció de les infinites manufactures, els seus canals de distribució o les seues formes d’ús.

Referent a això, el biaix del registre arqueològic és indubtable: la immensa majoria del material orgànic desapareix. No obstant això, subsisteix el registre ceràmic, i aqueixa fracció del total és coherent amb el lloc on excavem i amb l’espai que ocupa l’estrat. I el que és més important, és consistent, coherent amb tots els elements que ho componen. D’ací li ve la seua principal virtut: per més que siga fragmentària, mostra una visió correcta de la realitat, amb la seua tossuda monotonia i la seua riquesa de matisos. Per això és adequat per a percebre la quotidianitat, la permanència, els pilars de la vida domèstica.

La ponència reflexionarà sobre el coneixement que tenim del repertori ceràmic des de la conquesta feudal fins a finals del segle XIV, sobre els repertoris i les característiques del mateix en funció dels contextos.

A scent of everyday. The contexts of medieval ceramics in the kingdom of Valencia during the 13th and 14th centuries

For some time, medievalism has become interested in domestic life, in those behaviors that are developed within the family home and in the private sphere, and in the material culture related to them.

Material culture, understood as the set of tangible goods created, used, preserved, transformed or destroyed by a given community, is a theoretically enormous, incomprehensible object of study. In practice, however, the time or the ways through which we study our universe are in charge of making a triage. Only a very small part of the material goods subsist over time, even in a fragmentary way, incorporated into the archaeological deposit; only an infinitesimal portion of goods has the economical or emotional value to be preserved over generations and thus end up in the hands of collectors or in museum deposits; only a purely random part of the repeated inventories that followed any transfer of goods has reached our archives.

With that, and with the invaluable help of iconography, we try to reconstruct the material culture of domestic life in the Middle Ages, infer the production processes of the infinite manufactures, their distribution channels or their forms of use.

In this regard, the bias of the archaeological record is unquestionable: the vast majority of organic material disappears. However, the ceramic record subsists, and that fraction of the total is coherent with the place where we excavated and with the space that the stratum occupies. And what is most important, it is consistent, coherent with all the elements that compose it. This is where its main virtue comes from: no matter how fragmentary it is, it shows a correct vision of reality, with its stubborn monotony and its wealth of nuances. That is why it is suitable for perceiving everyday life, permanence, the pillars of domestic life.

The paper will reflect on the knowledge we have of the ceramic repertoire from the feudal conquest until the end of the 14th century, on the repertoires and its characteristics depending on the contexts.