CONTESTÀNIA IBÈRICA:
LLENGUA i EPIGRAFIA

CAST

La Contestania es una de las zonas más interesantes de estudio para la epigrafía ibérica, puesto que conviven tres escrituras distintas para representar la misma lengua ibérica. A grandes rasgos, esta convivencia tiene una dimensión principal de tipo geográfico: la greco-ibérica en la zona meridional, la suroriental en el interior y la nororiental en la zona septentrional, aunque también la cronología es un factor relevante, puesto que esta última parece usada en gran parte en las inscripciones más modernas, especialmente cuando aparece fuera de su área nuclear. En todo caso, los casos de convivencia en un mismo yacimiento de distintas escrituras son excepcionales y en algunos casos dependen de inscripciones dudosas. Además, según la teoría de J. de Hoz en la que la lengua ibérica sería lengua vehicular en gran parte de la zona septentrional del mundo ibérico, esta diversidad epigráfica sería un indicio favorable para considerar que el origen del mundo ibérico estuviera en la propia Contestania, donde la lengua ibérica sí que sería vehicular. 

En este trabajo, partiendo de la aportación primigenia realizada por Llobregrat en “Contestania ibérica” revisaré en primer lugar el corpus de inscripciones contestanas, que incluye algunos de los ejemplos paradigmáticos de inscripciones sobre láminas de plomo, como el plomo greco-ibérico de La Serreta que contribuyó al desciframiento de Gómez-Moreno o el último nororiental dual de la fundación CIRNE de Xàbia que por su longitud y buena conservación confirma el uso de la escritura dual en la Contestània y la existencia de un tipo de escritura en la que se distinguen tres signos para las vibrantes. Finalmente, analizaré de forma crítica la teoría del origen contestano de la lengua y las escrituras ibéricas, defendiendo que más que un punto de origen de la diversidad epigráfica ibérica, la Contestania refleja la confluencia de diversas corrientes culturales: iberos del norte, iberos del sur, griegos y fenicios.

VAL

La Contestània és una de les zones d’estudi més interessants per a l’epigrafia ibèrica, atès que conviuen tres escriptures diferents per representar la mateixa llengua ibèrica. A grans trets, aquesta convivència té una dimensió principal de tipus geogràfic: la greco-ibèrica a la zona meridional, la sud-oriental a l’interior i la nord-oriental a la zona septentrional, encara que també la cronologia és un factor rellevant, ja que aquesta última sembla usada en gran part a les inscripcions més modernes, especialment quan apareixen fora de la seva àrea nuclear. En tot cas, els casos de convivència en un mateix jaciment de diverses escriptures són excepcionals i en alguns casos depenen d’inscripcions dubtoses. A més a més, segons la teoria de J. de Hoz en la què la llengua ibèrica seria llengua vehicular en gran part de la zona septentrional del món ibèric, aquesta diversitat epigràfica seria un indici favorable per considerar que l’origen del món ibèric estigués a la mateixa Contestània, on la llengua ibèrica sí que seria vehicular.

En aquest treball, partint de l’aportació primigènia realitzada per Llobregrat a “Contestania ibérica” revisaré en primer lloc el corpus d’inscripcions contestanes, que inclou alguns dels exemples paradigmàtics d’inscripcions sobre làmines de plom, com el plom greco-ibèric de La Serreta que va contribuir al desxiframent de Gómez-Moreno o el darrer nord-oriental dual de la fundació CIRNE de Xàbia que per la seva longitud i bona conservació confirma l’ús de l’escriptura dual a la Contestània i l’existència d’un tipus d’escriptura en què es distingeixen tres signes per a les vibrants. Finalment, analitzaré críticament la teoria de l’origen contestà de la llengua i les escriptures ibèriques, defensant que més que un punt d’origen de la diversitat epigràfica ibèrica, la Contestània reflecteix la confluència de diversos corrents culturals: ibers del nord, ibers del sud, grecs i fenicis.